Temps Viscuts

Per casualitat el altre dìa vaig entrar en una pagina Web on es parlaba en Romàn Paladino o sigui que mès o meins es parla de una manera i se explica quin es el seu significat per fero entendre  a una persona que no sap de que va.

Llegin la pàgina en cuestiò,un jutje castigaba a un abvocat per desacat per que quan va dictar sentencia el abvocat li va dir que la recorreria per uebos al sentir aixo el jutje el va comdena, ales hores tot van ser explicaciòns i aclaracions ja que el abocat mai va voler insultar al jutje. al llegir això em va venir al a memoria una frase que va ser aquella,dita per un antic ministre del PP que va dir que el trasbassament del Ebre cap a terras de Valencia “se haria por uebos” ,segons ell no va dir mai “que se haria por huevos“que es lo que tots vem entendre i va portar a que es rectractes i dongues explicacions,expli   cacions que amb el pas del temps s han esvait.

En el castellà medieval ia moltes paraules que son cause de la nostre admiraciò i ens sorpren el seu significat diferent al castellà modern.

¿Que pasa amb els idiomas es perden? no, tans sols es transforman es com les personas,quan naixem som uns sers petits blanquets  de ullets blaus o negres cabell roset o negre o sigui que som lo mès maco del mòn,amb el pas del temps aquell nen o nena blanquet  roset ja no u es tant i amb  el mol mes  pas del temps ens tornem de pell mès grisa arrugats mig calvsi un sens fì de dificultats pero continuem vivin i som sen aquella personeta que un dìa al neixe va ser la admiraciò de tots, l´unic que ha passat es que ens em transformat,lo mateix passa amb els idiomas ,no es perden es transformanReferent a la famosa frase anteriorment esmentada no vol dir altre cosa que “hacer el trasvase por uebos” vol dir segons el castellà medieval “hacerlo por necesidad” asi se expresa segun Diego de Berceo en la vida de San Millàn,nunque lis era uebos buscar otra mengìa,“ nunca necesitaban buscar otra medicina”,en el poema del MioCid llegim…nos uebos avemos en todo de ganar algo “nosotros necesitamos tener ganancias en todo”.exemples aixi ni han molts.

Pero¿el nostre idioma es perd o es transforma? explicarè el meu cas que es el mateix demolts altres matrimonis,estic casat amb una dona castellana parlant ,vem tindre dos fills noi i noia s`han casat cadasqun viu la seva vida tenen fills i fins aqui oli amb el llum,jo ala meva dona a vegadas li parlo amb català segons la conversa i ella amb contesta tambe segons vagi,amb els meus fills sempre mi dirigeixo amb català ells sempre en contestan amb castellà les conversas que tenim sòn a dues llenguas, amb els meus nets els mès grans(fills de la meva filla) parlem en català, a sons pares  els i parlan amb castellà, a son oncle li parlan en català a la seva tieta tambe,els germans entre ells es parlan amb castellà,o sigui lo que es diu un galimatias avegadas els meus nets amb diuen que vol dir aquesta paraula o frase i els i tinc que explicar a la fì d´evitar un barbarisme dintre de lo que jo puc( que per ser amb faig molts i intento millorar),  a vegadas il-lusione el sentir parlar a gent  com jo amb paraules completament perdudes a las grans capitals com ara; un petrico de vi, una quarta de oli, tres onsas de aixo. mitge lliure de allo altre.Hian de altres frases fetas que es diuen pero la persona que les diu no sap el significat les repeteij per que las ha sentit tal com: mès net que un patena ¿pero sap lo que es una patena? o el significat de¿ hon sortiran per fer aquestas missas? explicameu fil per randa ¿saben lo que vol dir la randa? o aquella de ,male pessa al tale, o sigui que hian paraules i frases  fetas que es perden on es transforman.  quin embolic,son cosas del idioma,   Badalona,Septembre2009

Pa Negre de Emili Teixidor,Historia de una Maestra de Josefina Aldecoa,Pedra de Tartera de Maria Berbal,aquets son els llibres que vaig llegir al taller de lectura que tenim al casal ,de fet son tres llibres diferents, pero tenen un comùn denominador que son iguals, la post guerra, aquesta absurda guerra que vem patir tots i que ancara quedan molts i molts records.Records que aquet dìa tant senyalat  t`abocan a tindre present las penurias de la  infantesa viscudas en aquell temps. Jo vaig néixer  a Sitges i la meva infantesa no va ser ni millor ni pitjor que la dels altres minyons, els nostres majors feian mans i manegues per lliurarnos de la gana que  es patia, cobrin las necesitats minimes diarias per mantenir a la familia i per donarnos una millor educaciò lluny de la” formaciòn del espiritu nacional”,als vuit anys vaig anar a una escola privada els meus pares van fer un sacrifici molt gran per que jo pogues entrar( la veritat es  que la educaciò era molt espartana,per la minima et castigaban i els castics eran fisics eran castics fets amb el palmell de la mà o amb el regle de fusta ,company inseperatble del profesor.)  tambe teniam moments de formaciò pero meins, recordo una cançò que ens feian cantar de tant en tant que deia ….”España se nos moria,a golpe de hoz y martillo,pero Dios mandò salvarla,a Franco nuestro caudillo…..”Ximpleries com aquesta moltes mès.A mig matì començabem las matemàticas,geografia,ortografia ,urbanitat,ens feian recitar amb veu alta la taule de multiplicar desde el 2 fins al 45 o el 50 o mès depent de com tingues el dìa el profe.El que no ens van ensenyar mái va ser el català,i amb el pas del temps jo tampoc emb vaig preocupar, va ser de gran quan una vegada ja jubilat vaig entrar de secretari al casal del barri on i vic hi hon baig fer els primers escrits.

Avui dìa no estic descontent  de aquet apartat donç quan sorties de la escola estabas preparat per fer el baxillerat cosa que avui  no crec que sortin tan formats  faig comparaciòns entre els meus nets i de vegadas  en deixan boca abadat perque no saben ni tan sols on neix el riu Ebro o altres similituts,pero no es pas de això de lo que bull parlar o  escriure.

Per aquestes datas  vulguis o no vulguis el records sempre et porten a altres temps viscuts em refereixo al fet del cumpliment del setanteterce anivesari de la nostre estupida i vergonyant guerra que va portar al nostre pais al desastre i que avui dìa encara petìm ,quan veiem gent que encara ens recorda a traves dels mitjans de comuncació que ells son els guanyadors i que si poguesin altra vegada o tornarian a fer al temps que enlairen simbols anti constitucionals.

Quan escric aquestas ratlles se me aglopant a dintre meu molts records de temps viscut, pero tal com vaig dir anteriorment els records o pensaments no segueixen una llinea estatblerta si n0 que venen de una manera subtada i no segueixen un ordre i sembla que d una cosa vas a un altre

Dels  meus temps viscuts ,per aquestas datas lo que mes recordo es quan vaig coneixe al meu pare tenia jo quasi quatre anys, va venir”alliberat” de un batallò de traballadors de Leòn hon feian blocs de pedra per fer el famòs “Valle de los Caidos”quan va venir a casa dels avis , jo vivia amb ells a la masia que tenien,es va trobar amb el drama que patian moltes altres familias,la meva mare servint a Barcelona,el meu germa ingresat al Hospital de Sant Pau,  ningu li donaba feina, tindre que presentarse al cuartel de la guardia civil cada setmana “para ver el buen comportamiento” o sigui que el mes de juliol per algù amb els records que et venen es com  per tirar petards.

Aquesta setmana s’escauen 369 anys,  relacionats amb els fets coneguts com elCorpus de Sang,la revolta dels segadors, aquells bons homes que utilitzant el Sant Crist de la parroquia de Sant Andreu del Palomar van originar una revolta que acabà amb la vida del Virrey Comte de Santa Coloma; fa cent anys durant la setmana tràgica la capella i el Sant Crist, origen de l’Himne Nacional de Catalunya, van ser incendiats, el Crist desaparegué. Crec que la capella encara esta en runes, la capella era visible pel carrer dels Segadors prop de la plaça d´Orfila. Fa anys que no paso per allà, crec que una de les darreres vegades que hi vaig anar va ser a una” mani “a favor de Puig  Antich( que per ser ens va tocar còrrer) ,però no marxem de l’assumpte, tinc noticies que fa uns cinc o sis anys va sortir una proposiciò no de llei presentada perERC al Parlament,que es començava a treballar amb un projecte que ha sigut el somni de molts, la restauraciò i la recuperaciò de la capella com a mostra de nostra identitat nacional. El que no diu el projecte és amb quina lentitud es treballarà per fer-ho realitat No se si això ha tirat endavant o no; si algú en sap alguna cosa m`agradaria que m` envies algun comentari.

Agraeixo molt a las persones que en aquest temps que no hi he escrit res, es preocupin per si m’ havia passat quelcom. Bé, no tot va com un vol que vagi, però la veritat  és que aquests dies hi he estat molt enfeinat, primer per la meva “rusca” particular (si haveu llegit “La sonrisa Etrusca” de Josè Luis  Sampedro ja sabeu per on vaig) despres he tingut feina al casal ja que per motiu de las festes de Maig sempre organitzem una mica de sarau. Aquesta vegada m’ha tocat a mi representar el taller de lectura i he hagut d’improvisar un escrit i despres llegir-lo davant de tots. No és precisament escriure el meu fort,  si mes no quan haig de fer alguna cosa escrita haig de començar al menys dues setmanas abans ja que escric molts barbarismes i haig de corretgir ,canviar, modificar i dir al meu fill que acabi de donar-hi un cop de ull per si de cas.

No obstant tinc una excusa, els  dic que quan va sortir per primera vegada el diari “AVUI” durant molt de temps els escrits eran potser pitjors que els meus. Això en fa recordar que el conseller Nadal venint amb cotxe des de Girona es va trobar amb un anunci de senyalització que deia” moços de esquadra” rapidament va tindre que agafar el telefòn i dir que retiresin de seguida aquell cartell. Això ho va explicar ell mateix per l’emisora de RAC 1,no en fà pas tant de temps.

Be,espero que la pregunta que faig i la excusa que donc no els i resulti molt matussera.

He llegit el bloc de temps de incertesa sobre La Feria de Abril,vull afegir un comentari pasat al mateig trambia, resulta que tambe va pujar una senyora tota empolainada amb el seu vestit de faralaes i sis nens, el trambia bastant ple, com va poguer la senyora va poguer fer seura a cinc dels petits que portaba, ni quedaba un, es dirigeix al nen i li diu: Ve aquè seño que està sentao ayi pos le dices que se abra de piernà y te sientas en medio.

El nen sen va cap el senyo sel mire i li diu: Ma dicho mi mare que se abra de piernas pà que yo me pueda sentà.

El senyo es mira al nen ,es mira ala mare i li diu al petit: dile a tu mare que si eya se hubiera cerrao de piernas a tiempo anora  hiriamò toos sentaos.

Cuando empecè a escribir en este bloc lo inagurè escribiendo en mi lengua materna no obstante irè escribiendo tambien en castellano,porque creo que hay pensamientos que pueden dar comentario a otras personas.El escribir no es otra cosa que expresar a traves de un escrito nuestra manera de pensar,tanto los pensamientos como los recuerdos vienen a nuestra memoria de una manera desordenada no siguen un ritmo ni un criterio establecido van fluyendo cosas que las asocias con otras.

Los mayores,cuando nos hacemos mayores vivimos en nuestro recuerdo lo acontecido durante a lo largo de nuestra vida quisieramos en este momento cambiar lo que creemos que hicimos mal o menos bien, el profundizar en estos pensamienos nos lleva al final a un extremo que no nos conviene, echamos de menos cuanto tuvimos y lo que no tuvimos, los recuerdos no nos hacen buena compañia,porque nuestra vida es como una partida de ajedrez has ido perdiendo las fichas una a una y al final te dicen que abandones el tablero.

Cuando esto ocurre nos invade la soledad y nos convertimos en solitarios entonces recordamos los paseos lentos al lado de una compañia que nos daba conversaciòn,hechamos de menos las tertulias familiares alrededor de una mesa en un dìa de una celebraciòn familiar,hechamos de menos lo que se llama…….. vida en comùn.

Cuando recordamos en esta edad de cuando eramos jovenes nos preguntamos¿eramos màs felices nosotros que la juventud de hoy? ¿teniamos unos valores morales diferentes a los de hoy?.Cuantos de los jovenes de hoy (ya no tan jovenes) tienen una experiencia de valores humanos ,como maridos ,como padres de familia,de como alinear su vida con el futuro ,que   es bastante incierto,si lo que procuran es una vida facil,un trabajo fijo gratificante o no,si lo que procuran no es la vida si no un medio de vida ,si no se es generoso ni participativo,entonces es lo mismo tener veinte años como sesenta.Pero con una salvedad nosotros pensamos y recordamos  ¿que haràn ellos?

Es la primera vegada i a la meva edat(ja soc un avi gran) que me atreveixò a escriure a traves de aquet mitja,per mi es un honor el poguer escriure aquestes ratlles i aixi ensatar la primera pagina del meu bloc.

Vaig prometrem a mi mateix que el primer escrit el faria per la diada de sant Jordi ja que es unes de les festes mès conegudas i universals .Per a nosaltres els catalans ens defineix com una manera deser,de celebrar i de viure ja que gaudim de aquesta festa al carrer, omplim las ramblas de tots el pobles, de paradetas  amb llibres per oferir al visitant y de roses per la acompanyant com a simbol de nostre convivencia civica i fem de la nostre cultura un pilar que ens identifica com a poble.

De nosaltres depent que Catalunya continui com un pais de civisme i un poble de pau i que es a las nostres mans que tots aquest valors que gaudim se celebrin amb orgull i serveixin per fer una Catalunya de futur.

Jo (a la meva manera) sempre hi he estat a totes les celebraciòns i omenatjes que ens honoren com a poble.Avui aporto aquet granet de sorra dedicat a aquesta diada, no habia pensat mai que me atrevis a fer un escrit i pensar que si hi haura molte gent que em llegira i no se que pensarà,se que aquestas paraulas no les llegira moltes personas tampoc crec que estàn escritas per a quet fi,estan escrites sense  la seba plena maduraciò  la plenitut arribarà si algù els i fà cas.Ignoro si acertere amb algù.

HEP! DISFRUTEM DEL DIA DE SANT jORDI  en el moment que escric això en Tomàs Molina ens diu que farà bon temps. anem a passejar si mès no a la hora de dina femmo amb una paella ja que avui es dijous i toca arròs